22/4/18

Si n'és de dura, la vida de l'escriptor / Pre-Sant Jordi · Llibreria 22

Desenes d'escriptors catalans desembarquen a Girona per celebrar Sant Jordi abans de Sant Jordi dedicant llibres als lectors, o com a mínim als compradors · El final de jornada, amb el sol caient a plom, va posar a prova la salut dels autors.
El Llibreter Guillem Terribas, conversa amb alguns dels escriptors. Foto:Aniol resclosa.

Si al Corte Inglés la primavera arriba quan els mortals ens trobem instal·lats en el més cru de l'hivern, res no ha d'impedir que escriptors i llibreters comencin Sant Jordi dos dies abans del que marca el calendari. El negoci és el negoci, i això ho sabia Ramón Areces i ho sap ara el gremi de llibreters.
Durant tot el matí d'ahir, un d'aquells dissabtes de primavera que semblen de plena canícula, Girona va ser presa per desenes d'escriptors que, convenientment guiats pels seus editors, voltaven de llibreria en llibreria signant les seves obres, mestres en alguns casos aïllats i –no ens enganyem– prescindibles en la seva majoria. Així, a la mateixa hora que Pep Prieto signava a La 22, Jair Dominguez ho feia a la Geli i Blanca Busquets a l'Abacus. Més tard arribava –posem per cas– Joan Safont a la Geli, Jordi Puntí a la 22 i Mercè Cuartiella a la Geli. I així va anar passant el matí, de manera que no hi ha va haver absolutament cap gironí que ahir sortís de casa i no ensopegués amb algun escriptor que li dediqués un llibre o amb qui fer-se una selfie. L'avantatge de les noves tecnologies és que per tenir un record de l'escriptor un ja no ha de comprar-ne el llibre –cosa sempre molesta, ja que després no sap què fer amb ell, descartat com queda llegir-lo– sinó que amb una selfieja passa.

Signeu, signeu, maleïts

La festa del pre-Sant Jordi gironí va acabar al carrer Hortes, just davant de la Llibreria 22. Potser per mostrar que la vida de l'escriptor no és tan idíl·lica com diu la llegenda sinó que té moments d'extrema duresa, tots els autors van ser col·locats a ple sol entre la 1 i les 2 del migdia, quan els raigs queien a plom. Tret dels previsors Antoni Bassas i Jordi Puntí –l'un amb barret, l'altre amb gorra–, la resta van suar la gota grossa. Entre els vianants s'obrien ja apostes sobre quin seria l'últim que cauria rodó a terra. Per la seva cruesa, la imatge remetia al film Danseu, danseu, maleïts, si bé en lloc de ballarins lluitant contra la fatiga davant d'un públic cridaner, es tractava d'escriptors. Un d'ells –del qual ometrem el nom– va apostar per Pilar Rahola –sí, és clar que hi era: algú pot pensar que la Rahola es perdrà un acte públic, se celebri on se celebri?– com a guanyadora del concurs, ja que «està tan acostumada a la calor dels focus de la TV, que això per a ella no és res, segurament deu pensar que algú ha engegat l'aire condicionat».
Albert Soler, Diari de Girona 22.04.2018


Autors en ruta / Pre-Sant Jordi · Llibreria 22

 Les llibreries de Girona van fer ahir una prèvia de la diada de Sant Jordi amb sessions de dedicatòries.
Joan-Lluís Lluis, Piar rahola, Mercè Cuartiella, Blanca Busquets,
 Gaspar Hernàndez Najat el Hasmi, Antoni Bassas i Javier Sierra. a la Llibreria 22. 

Una trentena d’autors van recórrer ahir les principals llibreries de Girona per atendre els seus lectors, anant-se alternant en llargues sessions de dedicatòries arreu de la ciutat. La prèvia de Sant Jordi –el dissabte abans de la diada– ja és una tradició establerta a Girona; en part perquè Girona és una plaça forta que cap escriptor pot ignorar però també –com admeten els llibreters gironins– perquè demà, dia de Sant Jordi, els escriptors més mediàtics i de més renom seran absorbits pels seus compromisos a la capital catalana i és més complicat que puguin ser presents a la resta del territori. Ahir, doncs, era l’oportunitat per als lectors gironins de veure de prop les primeres espases del món editorial del país i demanar-los una dedicatòria –tot i que també hi eren presents autors gironins, que probablement repetiran sessió de signatures demà dilluns a la ciutat.
Entre els autors més sol·licitats per a una dedicatòria a les llibreries gironines hi havia bona part dels autors i autores els noms dels quals ja sonen per situar-se entre els més venuts en aquesta diada de Sant Jordi 2018: Martí Gironell, Gaspar Hernàndez, Najat el Hachmi, Joan-Lluís Lluís, Pilar Rahola i Antoni Bassas, entre molts altres.
Esteva Carrera / El Punt-Avui 22.04.2018

Pedrals i l’ase, a la 22

El poeta Josep Pedrals va oferir ahir a la tarda, a la Llibreria 22 de Girona, el monòleg El vermut de l’ase, que l’ Editorial Barcino, segell de la Fundació Carulla, està portant a llibreries de tot Catalunya.
Pedrals i l'Ase, a la 22. Fotos: Sabater.

Tot seguit, diversos autors van signar els seus llibres a la 22, entre ells Josep Pastells, Francesc Ten, Joan Josep Camacho Grau i Jordi Dausà, en un ambient festiu per començar a preparar la diada. Demà, dissabte, una trentena d’escriptors estaran signant a la 22 i altres llibreries gironines al llarg de tot el dia.
El Punt-Avui 20.04.2018

21/4/18

CARNADA de Pep Prieto a la 22

Prieto vol «fer riure i pensar» amb la Catalunya zombi del seu nou llibre, «Carnada»

Carles Ribas elogia la «millor» novel·la de l'escriptor gironí i Isaki Lacuesta diu que és la «més divertida» · Una sàtira de la política catalana

Si un escriptor és capaç de convertir una habitualment solemne presentació d'un llibre en un espectacle divertit i trepidant, què no podrà fer amb les històries fabulades de les seves novel·les?
Isaki Laciesta, Pep Prieto, Carles Ribas
Foto: Marc Marti.
Acompanyat dels seus inseparables amics Carles Ribas i Isaki LacuestaPep Prieto va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva nova novel·la, Carnada (editorial Bridge), una sàtira política carregada d'escenes hilarants que té com a escenaris el Palau de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, el Camp Nou o la seu del Grup Godó.

Dos periodistes amics de tota la vida, que no són precisament els més formals del ram, reben l'encàrrec de recuperar una misteriosa memòria USB que conté informació comprometedora per a la Generalitat, però en realitat el que amaga és la prova que Catalunya s'aboca de forma imminent a una apocalipsi zombi que el Govern català, origen del problema, pretén ocultar.
El llibreter Guillem Terribas va presentar l'acte i va assegurar que el llibre recorda les pel·lícules de sèrie B, les quals, malgrat l'escassetat de mitjans, «són les que acaben funcionant».
L'escriptor Carles Ribas va lloar la tècnica literària que utilitza Pep Prieto i que consisteix a aplicar la narrativa cinematogràfica al relat escrit. «Així és com converteix Carnada en una novel·la trepidant que atrapa el lector des dels primers diàlegs». Una història que té com a primer sacrificat el director dels Mossos d'Esquadra, malgrat ser escrita fa 3 anys.
Aquesta és una obra amb banda sonora, segons Ribas, que va destacar les múltiples referències musicals, entre elles Bruce Springsteen i Bonnie Tyler. I és també una novel·la de perdedors, de personatges sense fe en el futur, com queda clar a la frase: «És el que té portar una vida de merda, que quan empitjora ho veus com un acte de coherència».
Pel realitzador de cinema Isaki Lacuesta, en canvi, aquesta no és la millor novel·la de Prieto, però sí «la més divertida», una novel·la de «polítics zombis, molt enganxada a la vida quotidiana», amb aspectes autobiogràfics i amb el gran mèrit de trobar una manera d'explicar públicament la pròpia vida sexual, cosa que també és aplicable a l'àmbit ideològic i polític».
Prieto va aclarir d'entrada les seves afinitats electives declarant el seu «odi» al grup musical Sau.
Crític de cinema i sèries del Diari de Girona, l'escriptor va afirmar que «si no riem, estem acabats com a societat i com a país». «Estimo aquest país. Em sento molt català. Però hi ha alguna cosa que ens tensa. Ens hem de treure el pal del cul. Escric per fer riure i fer pensar. Espero que el llibre us faci riure molt», va dir l'autor d'aquesta sàtira de la societat catalana.
Prieto va assegurar que veu Catalunya com un «escenari únic» per ambientar-hi un relat sobrenatural
Daniel Bonaventura. Diari de Girona 19.04.2018

29/3/18

Màrius Serra, Supervendes paròdic

Quan un escriptor fa trenta anys que freqüenta les trinxeres per Sant Jordi, es
Oriol Coma, Josep M. Fonalleras, Guillem Terribas
i Màrius Serra. Foto: Quim Puig
pot permetre de publicar un llibre en el qual autors, llibreters, editors, crítics i caps de premsa es debatin frenèticament damunt una trama ordida com un tauler de joc i no solament exposar un retrat veraç del costumisme i la histèria que envolten la diada, sinó arribar a tenir gràcia i tot.
 Màrius Serra ha escrit La novel·la de Sant Jordi (Àmsterdam) amb la més que probable intenció de convertir-la en allò que el títol anuncia, però amb prou ofici per escapar-se del guió previsible i construir, encara que sigui de broma, una història que diu alguna cosa seriosa sobre la faceta criminal del món literari català. Perquè la novel·la va d’això, d’un escriptor de nom Màrius Serra que aspira a tocar el cel dels supervendes mentre una banda de poetes indignats es dediquen a liquidar tots els candidats que podrien fer-li ombra, des de Carlos Ruiz Zafón a Pilar Rahola, seguint els criteris aleatoris d’un joc de taula que converteix el llibre en un trencaclosques tan elaborat, que l’escriptor Josep M. Fonalleras va assegurar dimarts, en la presentació de la novel·la a la Llibreria 22 de Girona, que s’havia de llegir com si fos un objecte en tres dimensions. “Hi ha dues històries que
s’incardinen l’una dins de l’altra, una preveient el futur, l’altra preveient el passat, i quan s’ajunten, quan es produeix la fixació de la imatge en un sol punt, es crea aquest efecte de la tercera dimensió”, va deixar anar Fonalleras, i a la sala es va estendre un silenci com el que devia precedir els misteris d’Eleusis, fins que Màrius Serra el va trencar per demanar imperiosament a la seva assessora editorial: “Sisplau, digue’m que ho has gravat.” Va semblar ben bé que l’autor no s’havia proposat arribar tan lluny ni saltar el parterre del pur divertiment, sinó elaborar una sàtira sobre el món editorial ambientada al cor del monstre –és a dir, en el seu dia de la marmota–, i al mateix temps una paròdia sobre l’auge de l’autoficció, que ha convertit la narrativa dels últims temps en un camp minat d’egos debatent-se per prendre possessió de si mateixos. S’ha de dir, però, que Màrius Serra, com a bon jugador, es guarda un as a la màniga: el millor expert del país en jocs de taula, Oriol Comas i Coma, convertit en el llibre en un “detectiu salvatge” i, en la vida real, en el col·laborador més eficient de
Imatges de la presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22
Foto: Arxiu 22
l’escriptor, que el passeja per totes les presentacions de la gira potser per despertar la mateixa admiració, per dir-ho a la manera de Fonalleras, que si Flaubert hagués comparegut acompanyat de madame Bovary. “Aquesta novel·la està escrita per un de sol però l’han pensada dos cervells”, va recalcar Serra, abans que Comas, en un gag assajat, sotmetés el públic a una demostració del joc que organitza la novel·la.
Eva Váquez, publicat en el Punt-Avui 29.03.2018

27/3/18

Els 40 de la 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.
Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.
Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)
La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del DiamantA sang fredaCims borrascososMatar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018

14/3/18

Tura i el catalanisme rabassaire

Montserrat Tura parteix de la història del seu avi, dirigent del moviment
Ricard Ustrell, Quim Nadal, Montserrat Tura, Joan
Domnènech.

rabassaire, per reivindicar el paper de la pagesia en el catalanisme progressista, en el seu llibre República pagesa ( 
Pòrtic), premi Carles Rahola 2017, que ahir va presentar a l’Espai 22/ Llibreria 22, acompanyada per Joaquim Nadal, Ricard Ustrell i Joan Domènech.
El PuntAvui 14.03.2018 Foto: Andrea Ruiz


12/3/18

Un home, dos vins

L’analogia del vi amb la història vital de Ceferino Carrión, que el sommelier de Can Roca, Josep Roca, va fer, a mode de presentació, ahir al migdia a l’Espai 22 de la Llibreria 22 , que s’havia quedat petit, va servir de pol d’atracció, encara més, per a les vides extraordinàries, excepcionals, exagerades però, al capdavall, reals. Precisament, el pòsit de realitat d’aquestes vides de pel·lícula és el que les fa fascinants. És la de Ceferino Carrión una d’aquestes vides que fan somiar amb els impossibles que són possibles i que Martí Gironell (Besalú, 1971) ha novel·lat a La força d’un destí (Editorial Columna, 2018), premi Ramon Llull . 
portada del llibre 
Martí Gironell va glossar la tenacitat de qui, nascut a Santander, emigrat a Barcelona, fuig del pa negre de la postguerra, primer creuant els Pirineus i, al vuitè intent, embarcant-se, com a polissó, a Le Havre, a la Normandia, rumb a Nova York. Convertit en Jean Leon, muntarà un restaurant que encara ara existeix a Beverly Hills, La Scala , regentat per la filla, Gigi, i compartirà amistat amb el Hollywood més daurat. “Tots els noms que esteu pensant –va dir Gironell –hi eren.” Va ser qui va servir l’últim sopar a Marilyn Monroe.
Martí Gironell i Pitu Roca durant la Presentació 
Josep Roca va destacar la història d’una persona i d’un personatge com la de dos vins: la de Ceferino Carrión és la “d’un vi de pa negre”, de “de fermesa i perserverança”, mentre que la de Jean Leon és la d’“un vi espavilat, incisiu, de textura delicada; un vi sofisticat”. Del llibre de Gironell va destacar que, ja en les primeres pàgines, “agafa embranzida” i és “encisador des de la lleugeresa del ritme”. Per Roca, la clau de l’èxit –Jean Leon va crear uns vins al Penedès i ahir se’n van degustar dos, Le Havre Cabernet Sauvignon Reserva 2011 i el Gigi Chardonnay 2015 – és “seduir en els petits detalls”. Més enllà de la història d’home fet a si mateix, “que en la novel·la t’agafa del bracet”, Martí Gironell va cloure l’acte amb l’èpica de la vida: “Sí que hi ha cops de sort, però si treballes amb esforç, aconseguiràs fer realitat els somnis.”
Gemma Busquets, publicat en El Punt-Avui 11.03.2018

PILAR BLASCO PRIM ESCRIPTORA, ADVOCADA I PERIODISTA

“És la tercera revolució de la dona i serà definitiva”.

Va acompanyar Tarradellas a l’avió de tornada en una època, la de la Transició, en què, explica, el periodista treballava amb més llibertat.

 Advocada de professió, la seva vocació és escriure i acaba de publicar el recull de relats ‘Tanta innocència’.

Comparteix nom literari amb la protagonista femenina de l’última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim(1906). “El nom em va cridar a mi”, respon mentre relata una història familiar amb què s’ha nodrit per escriure un dels contes de Tanta innocència (Editorial Gregal, 2018) que va presentar, dilluns, a la Llibreria 22 . En la conversa, a més de la literatura, la seva gran vocació, apareixen el periodisme i la política, i el feminisme.
Pilar (Blasco) Prim
Per què va triar el nom literari de Pilar Prim?
És un nom que és tradició de la família: la meva mare se n’havia de dir, però la meva àvia va pensar que la novel·la de Narcís Oller no acabava bé i per això no li va posar Pilar. Quan la meva mare va llegir la novel·la, es va horroritzar que la seva mare pensés que no acabava bé quan, precisament, Pilar Prim fugia amb l’amant i és un final fantàstic. I d’aquesta manera me’l va posar a mi. Quan a casa vaig descobrir el llibre, la mare em va explicar la història. És una llàstima que Narcís Oller, al final, escrigui que Pilar Prim s’enfronta “al seu obscur destí”. Es comenta que Narcís Oller i Caterina Albert eren amics. A Solitud, de Caterina Albert, quan la Mila, la protagonista, baixa de la muntanya, és una dona alliberada, que s’apodera i, a partir d’aquí, no se sap quin destí tindrà, però tindrà un destí lliure, tot i que hi hauria molt per dir sobre el terme lliure. Però, en principi, té un destí lliure. I en les converses entre Caterina Albert i Narcís Oller,Caterina Albert li deia que a Pilar Prim també l’havia d’alliberar. Narcís Oller l’allibera, però jo trobo que no se’n pot estar de dir, que tindrà un “obscur destí”, perquè, és clar, és una dona que queda fora de tot el seu món perquè ha trencat les convencions socials. També el llibre de relats Tanta innocència ho tracta, en certa manera.
De la pèrdua de la innocència?
  presentació  del llibre a la 22.
Sí. I el recull que n’ha sortit és feminista, quan no era la primera intenció, en realitat. Tens una idea, però el subconscient et condueix cap a una altra banda. La meva primera idea partia del poema de Philip Larkin que es titula MCMXIV i que apareix al principi del llibre. Sempre m’ha emocionat molt quan fa referència a la vida tranquil·la, d’una tarda del 1914, amb escenes de nens jugant i parelles passejant, per acaba dient que mai més tornarà aquesta innocència perquè comença la Primera Guerra Mundial. És l’última guerra èpica, idealista i, en general, tot el segle XX no ha estat idealitzat. Per mi, es va perdre la innocència i ha estat un segle molt convuls. Però també en aquest segle convuls ha ressorgit el moviment de la dona, de què trobem reminiscències molt antigues, que es remunten a l’edat mitjana. És el segle de l’eclosió de la igualtat, de la diferència i ara estem en una tercera eclosió. M’agrada dir que és la tercera revolució de la dona i serà definitiva.
Per continuar l'entrevista http://www.elpuntavui.cat/societat/article/-/1355216-es-la-tercera-revolucio-de-la-dona-i-sera-definitiva.html
Gemma Busquets, publicada a El PuntAvui 11.03.2018

9/3/18

La Roser, la Mercè i la Najat, a la 22

En una setmana plena de presentacions de llibres creats per dones, la llibreria 22
Roser Capdevila i Guillem Terribas a la 22 presentant
el Llibre LA NENA QUE VOLIA DIBUIXAR.
Foto: Joan Sabater
de Girona va rebre ahir la visita de la il·lustradora Roser Capdevila, que va parlar del seu llibre de memòries, La nena que volia dibuixar. Avui, Mercè Cuartiella hi presentarà la novel·la Flor salvatge i demà Najat el Hachmi, Mare de llet i mel.


Xavier Castillón publicat en El Punt_Avui 08.03.2018

«Jean Leon va servir l'últim sopar a Marilyn Monroe»

Martí Gironell presenta demà a l'Espai 22/ Llibreria 22 «La força d'un destí», la vida novel·lada de Jean Leon, qui va fer les amèriques i es va fer amb el who is who de Hollywood · La presentació serà a les 12.30, l'hora del vermut, ja que hi haurà degustació de vins Jean Leon i xerrada entre l'autor i el sommelier Pitu Roca.
Afegeix la llegenda

Feliç aniversari, fa poc «El pont dels jueus» feia 10 anys.Sí, el 2017 feia 10 anys. I es continua venent. L'any passat va venir molta gent a fer visites a Besalú, per passejar per les pàgines del llibre, diguéssim.S'ha convertit en guia turístic?Que ja ho era! Amb 14 anys feia de guia turístic a Besalú, per fer quatre calés. Així em vaig interessar per la història medieval del poble i va néixer El pont dels jueus.Entenc per què va dedicar una novel·la a Besalú. Ara en dedica una a Jean Leon perquè li agrada el vi?L'embrió és el mateix: em pica la curiositat per un personatge, i m'hi capbusso. I agafo el lector de bracet i me l'enduc.Però quin va ser aquest moment?En un dinar de cinc escriptors per un especial que un diari preparava per Sant Jordi, ens van servir una ampolla de vi Jean Leon. L'amo del restaurant ens va dir que darrere un Jean Leon hi havia una història que es podria adaptar a una novel·la.No en sabia res, d'ell?Ni coneixia el vi, ni coneixia el personatge. Ens van explicar la història d'un tal Ceferino Carrión, natural de Santander però veí de Barcelona, que amb 20 anys va als EUA de polissó en un vaixell, es canvia el nom, i a Los Angeles coneix Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Pau Newman... I vaig dir: perdona? Jo ho vull escriure!Va ser més ràpid que els altres quatre escriptors de la taula?
Els vaig demanar permís. Em van donar via lliure, tenia la seva benedicció.Així no va haver d'escriure amb presses per si se li avançaven.És clar, vaig poder veure un documental, parlar amb la germana, amb el fill, vaig saber que havia aixecat unes vinyes al Penedès... Vaig poder accedir a informacions de primera mà fabuloses. Era molt llaminer escriure sobre algú que tenia un peu a Hollywood i l'altre al Penedès.Es creuria algú que ve d'Amèrica i explica que es fa amb la crème de la crème?He, he, d'entrada no, si no té res que ho demostri. Avui m'ensenyaria selfies amb en George Clooney, però en la seva època no. La seva germana em deia que no es creien les històries que els explicava, però llavors els portava al seu restaurant de Hollywood i veien que Paul Newman, Rita Hayworth, o Liz Taylor el tractaven amb aquella familiaritat, quasi veneració...Com ho va aconseguir?Perquè es van conèixer quan tota aquesta gent també va arribar a Hollywood a buscar fortuna, igual que ell. Aquestes celebrities també donen valor a l'amistat, no són cabres boges que quan arriben a dalt s'obliden de tot. Tenia inclús servei a domicili per a les estrelles, va servir el darrer sopar a Marilyn Monroe.
Se li va posar malament, sembla ser.(Riallada) No crec que morís d'això. Jean Leon va explicar que a casa de la Marilyn hi havia algú famós de la societat americana.Hollywood de l'època daurada... espero que hi hagi sexe, al llibre.N'hi ha, però de manera tangencial. Una de les seves qualitats és que sabia guardar secrets. Va tenir amants, és clar.
ALBERT SOLER, publicat en el Diari de Girona 09.03.2018

8/3/18

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»

«Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts»

Roser Capdevila, creadora de «Les Tres Bessones», acaba de publicar «La nena que volia dibuixar», un esplèndid retrat, a base de textos i dibuixos, de la seva infantesa i joventut · És a dir, de la vida a Catalunya durant el primer franquisme.
Els nens són feliços fins i tot durant una dura postguerra?Sí, perquè jo no coneixia res més. No sabia que hi podia haver un món millor, sense fred a l'hivern a dins les cases, sense aquella pressió horrible de l'Església, sense aquells costums carrinclons fins i tot en el vestir... Quan ets petita, et penses que això passa a tot el món.


Roser Capdevila presentant a la 22 el llibre (07.03.2018)
Foto: Manel Bielsa.
Els nens d'avui són més feliços?
No, perquè nosaltres de res en fèiem molt. Ara els nens tenen tantes coses que tots estan immersos en les tablets, els mòbils, etc. Quan venen els meus nets a casa, que en tinc set i són tots xicots, ja saben que han de deixar tots aquests estris. Si no, no hi ha comunicació ni hi ha res.
Li agradaria tornar a ser nena, encara que fos de la postguerra?No, jo no voldria ser nena de res.
Potser perquè mai no ha deixat de ser-ho.Gràcies (riu). No ho sé. Però jo penso que ja he anat cremant etapes de la vida, i que la vida s'acaba. No sé quan s'acabarà, jo vull que duri! Però tornar a ser nena em faria molta mandra, perquè a més els petits passen per una edat que no són ni nens ni adults. No són acceptats ni pels uns ni pels altres, ho recordo bé.
 Dibuixava per fugir d'alguna cosa?No, dibuixava perquè sempre m'ha agradat, sempre anava amb el llapis i quan trobava un tros de paper en blanc, tucutucutu, a fer ninotets. Encara que fos als marges de La Vanguardia, que l'avi hi estava subscrit.
Li he preguntat pels nens de la postguerra. Però, i els adults, eren feliços?Els recordo feliços. Anaven esgarrapant felicitat. Al llibre surten les festetes, un diumenge a casa d'un, l'altre a casa de l'altre. Amb els canapès, el tocadiscs, la beguda... i les mares, iaies i tietes, a l'habitació del costat.
Jo em referia més aviat als pares.Eren els que patien, em penso. Els que van passar la guerra van patir molt. Primer, per la mateixa guerra, i després per la postguerra, que va ser molt llarga.
La meva àvia sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.A casa deien el mateix. La meva germana i jo anàvem amb el cistellet i els cupons de racionament a buscar el que ens toqués.
Hem oblidat on poden desembocar els enfrontaments?Em penso que sí, i a vegades és molt trist veure alguns enfrontaments. Ara, que hi hagi gent amb opinions diferents em sembla bé. Seria horrorós que tothom pensés igual. Si tothom pensa igual, no hi ha debat ni idees diverses. Tampoc no cal barallar-se, que cadascú pugui expressar sentiments diferents és molt important.
Estem tornant al puritanisme d'aquella societat?He, he, a un puritanisme com aquell, no crec. Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts. En queda alguna reminiscència, sobretot a Catalunya.
Tinc entès que és molt amiga de Manuel Valls.Home, és el meu cosí germà! El seu pare i la meva mare eren germans.
Caram.Amb la meva tia hi tinc molta relació. Amb en Manuel, sempre ens escrivíem e-mails, ens felicitàvem el Nadal, etc. Però des que el van fer ministre no em va escriure més. I ara que ja no ho és, tampoc.
Digui-li alguna cosa, que segur que llegeix aquesta entrevista.Manuel, si llegeixes l'entrevista, a veure si aquest any vinent em felicites el Nadal!
Albert Soler. Diari de Girona 08.03.2018
Roser Capdevila i Guillem Terribas durant la presentació.

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»Roser Capdevila va presentar ahir a la Llibreria 22  de Girona La nena que volia dibuixar (Angle editorial), un retrat de la vida quotidiana durant el primer franquisme.L'educació de les noies, la grisor de l'escola, la religió tan present arreu, i les avorrides
Foto: Aniol Resclosa,
relacions socials, fins als moments de llibertat que suposaven els jocs o les excursions amb els amics, queden recollits en aquest nou llibre de Roser Capdevila, amb els seus dibuixos i textos, que fan dels records particulars records universals. Guillem Terribas va participar a l'acte.
Diari de Girona. 08.03.2018

1/3/18

M. Mercè Roca presenta Quim Curbet com un escriptor «contundent i elegant»

La Llibreria 22 acull la presentació de «La tardor catalana», recull d'articles del Diari de Girona. L'autor explica la seva evolució política.

M.Mercè Roca, Quim Curbet, Guillem Terribas Foto:Marc Martí  
L'escriptor i editor Quim Curbet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre La tardor catalana, un recull d'articles publicats al Diari de Girona sota l'epígraf Barretades, en els quals tracta l'actualitat política dels darrers mesos, però també aborda altres temes, segons va explicar Maria Mercè Roca, que considera Curbet un escriptor «contundent i elegant».La tardor catalana és una crònica dels fets que s'ha produït a Catalunya entre el 20 de setembre i el 21 de desembre de 2017, uns fets que «ens han canviat la vida a tots per sempre» i que l'escriptora Maria Mercè Roca associa a la «misèria i l'esperança», perquè «ara potser sentim una mica la misèria, però hi ha lloc per a l'esperança fins a la victòria final».A l'acte de presentació hi havia de participar l'exconsellera de Treball i actual diputada al Parlament Dolors Bassa, que davant la impossibilitat de desplaçar-se va fer arribar un escrit que va llegir el llibreter Guillem Terribas.
Una cinquantena de persones van assistir a la presentació del nou llibre de Quim Curbet, un títol que aplega articles sobre política però, com va fer notar Maria Mercè Roca, també parla dels campanars, de la grip, de la figura del caganer o del 2-1, en referència al resultat més celebrat del nou Girona a Primera Divisió, va dir la regidora a l'Ajuntament de Girona, sense esmentar el Reial Madrid.«Crec que aquests textos quedaran perquè destil·len les idees i destaquen allò que és imprescindible», va concloure Roca, després de comentar que sobre el procés polític català s'escriuen rius de tinta que caduquen a les poques hores.
Foto: Arxiu de la 22
«El meu recorregut»

Quim Curbet ha fet una evolució política que, com en el cas de tantes persones, va a cavall, ara al galop, de la història i de la política. «Vull explicar el meu recorregut», va dir l'escriptor, davant la gent que omplia la sala de presentacions de l'Espai 22.
Jo no arribo de nou al camp independentista. En vaig ser absent durant un temps. De petit ja m'adonava de quin era el bàndol al qual pertanyia».Curbet (Girona, 1959) va remuntar fins l'any 1967 per explicar que va rebre les seves primeres lliçons polítiques de Xavier Corominas, exalcalde de Salt, que va ser pres polític durant el franquisme.
I també va explicar que el van fer fora de l'organització juvenil del Govern espanyol OJE perquè per comptes d'escriure «Franco i arriba España» va escriure «mierda». «Sempre he sigut d'un bàndol i no de l'altre», va dir Curbet, i va explicar que l'any 1975 no va entrar a militar a Bandera Roja perquè era una organització d'àmbit espanyol i, en canvi, sí que ho va fer després a Convergència Socialista de Catalunya i més endavant al PSC, partit en el qual va militar durant 20 anys.
Daniel Bonaventura publicat en el Diari de Girona 28.02.2018.